ELS SÒLS DE CASTELL D'ENCUS

Updated: Jun 19

És habitual començar una cata o una visita a qualsevol celler amb una descripció dels sòls de les vinyes. La naturalesa del substrat és una de les variables més importants per delimitar i definir les característiques d’un vi. La composició geològica del substrat, a més de ser el suport dels ceps, forma part del seu mecanisme d’alimentació.


En el nostre cas, a més, cal destacar que ens trobem dins del Geoparc Origens, que des de l’abril del 2018 està inclòs a la Xarxa Mundial de Geoparcs de la UNESCO. És un territori de gran riquesa geològica, però també natural i històrica, amb paisatges únics que observant-los permeten entendre la formació dels Pirineus.


Per tot això, és especialment rellevant l’estudi del substrat geològic de les vinyes de Castell d’Encus que ha fet el Dr. Joan Rosell Sanuy, doctor en geologia, col·laborador científic del CSIC i catedràtic d’estratigrafia i geologia històrica de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’estudi és extens i detallat, però pensem que val la pena fer-ne una síntesi per entendre millor les particularitats dels sòls de Castell d’Encus.


Les vinyes de Castell d’Encus se situen damunt d’un basament rocós que té aproximadament 75 milions d’anys (Ma). Són sediments dipositats a finals de l’era Mesozoica. És un moment singular en què el mar comença a retirar-se dels Pirineus i a la vora hi habiten els darrers dinosaures que van poblar el Prepirineu.

Per fer-nos una idea del mecanisme de formació del Prepinireu, hem d’imaginar-nos unes monumentals catifes construïdes amb diferents tipus de roques amb forma de tascó que en viatjar de nord cap a sud es pleguen. Mentre es pleguen, estan sotmeses a grans pressions i es trenquen a trossos. Cada tros arriba a muntar i passar per damunt del que té davant. Aquestes estructures s’anomenen “mantells de corriment”, i en aquesta zona n’identifiquem tres: Bóixols-Sant Corneli, Montsec i Serres Marginals.

La fondalada resultant després de la formació de les serres es va anar omplint amb sediments de manera intermitent. Es van alternar etapes de sedimentació amb altres d’erosió. A l’obaga del Montsec i a la part solana de la serra de la Costa Ampla (on se situa Castell d’Encus) apareix una unitat areniscosa que té continuïtat en el subsòl: l’arenisca d’Areny. Aquest material s’estén pel substrat rocós de tota la conca de Tremp i se’l pot considerar un nivell de referència per situar les diferents unitats que van anar omplint la fondalada.

Les arenisques d’Areny són el darrer testimoni, de finals del Mesozoic, de sediments dipositats al mar (en un sistema de delta) que hi ha en aquest sector del Prepirineu. Damunt hi trobem un tram vermell argilós anomenat “garumnià”, també de finals del Mesozoic. Aquestes formacions són coetànies amb els darrers dinosaures que van habitar el Pallars.

El límit entre les eres Mezoica i Cenozoica (ara fa 66 Ma) a la conca de Tremp va coincidir amb una llarga etapa en què dominava l’erosió sobre la sedimentació, i no ha deixat registre sedimentari. Després d’aquesta etapa, ja a l’era Cenozoica, es va restablir la sedimentació fluvial amb domini d’argiles i gresos de coloracions vermelloses com les que trobem a Talarn. Es tracta del Garumnià superior (60 Ma a 54 Ma), és el moment en què el mantell del Montsec s’atura i es col·loca, i després ja només hi haurà petits moviments.

Després d’un període de “calma” sedimentària, el mar arribà, per darrera vegada, al Prepirineu meridional. Hi va estar entre 54 Ma i 52 Ma. Després a la Conca hi va haver un llarg període sense registre sedimentari fins fa uns 35 Ma. Fou una etapa en què va prevaldre l’erosió a la sedimentació. A partir de llavors, el Pirineu Axial es va aixecar de manera generalitzada. Els torrents es van revitalitzar i en moments de grans tempestes transportaven grans quantitats de blocs i graves que es transformaven en conglomerats. Aquests torrents anaven de Nord a Sud i omplien les valls de grans masses de conglomerats que uniformitzaven el relleu. Finalment, fa 7 Ma, s’originà una baixada molt important del nivell del mar que va afectar el Mediterrani. Això va fer canviar la xarxa fluvial i es va produir la fase més important d’excavació de la clotada que avui configura la conca de Tremp. Posteriorment, entrem al Quaternari, caracteritzat per una alternança d’estadis glacials amb altres d’atemperats i fins i tot càlids. Va durar uns 2 Ma i va generar la formació de glaceres al sectors més elevats que en passar a un estadi més càlid provocaven grans drenatges mitjançant els rius (Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre i Flamisell). És en aquest moment que es van formar congostos tan espectaculars com Mont-Rebei, Terradets o Collegats.


Després d’aquesta descripció general de la gènesi de la zona, és més fàcil situar Castell d’Encus i explicar els seus sòls. Com podeu veure als gràfics, Castell d’Encus se situa a la Costa Ampla i per tant són vàlids els fenòmens que caracteritzen aquesta serra. Hi trobem tres unitats litoestratigràfiques que degut a la seva composició es comporten de manera diferent. El de damunt (el més modern depositat) és el de major duresa i és l’arenisca d’areny. El del mig, poc resistent a l’erosió és l’ocupat per les vinyes. I el de la base, de consistència intermitja, és calcari i margós amb fòssils. És una àrea on la roca mare dels sòls està formada principalment per argiles i en menor proporció per l’arena producte de l’erosió de l’arenisca d’areny. Dues litologies que afavoreixen la formació d’un sòl carbonàctic i silícic. En conjunt, aquestes capes areniscoses i argiloses formen una roca mare que fa que els sòls que es desenvolupen damunt d’elles siguin rics en elements químics que ajuden a fertilitzar.

Amb l’erosió, en la zona de l’arenisca d’Areny trobem superfícies amb grans blocs arrodonits molt característics. Els cups de fermentació de Castell d’Encus se situen precisament en aquesta part.


0 views
CLUB D'AMICS 
  • Blanca Facebook Icono
  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de Instagram
Ctra. de Tremp a Sta. Engràcia, km 5
25630, Talarn (Lleida)